Archivo de la etiqueta: avi

L’avi sabi

Estándar

Aquest homenatge amb català a una persona que ha significat molt per a mi.

972366_10201398183270310_1347900165_n

De petit, quan tot just era un bailet que no aixecava un pam de terra, em posà un tauler d’escacs al davant, hi volcà una vella capsa de fusta d’on escaparenpeons, caballs, alfils, reis i reines, i, amb mans calloses i tremoloses, anà disposant les peces (que no fitxes. Ai de tu si et sentia dir-ne fitxes!! Que això es per al parxis!).

Jo portava blanques.

Els moviments per a mi eren cosa de posar això aquí a veure què passa, però amb silenciosa paciència m’ensenyà a reflexionar, a estudiar aquells moviments tan aparentment atzarosos per a un mocós com jo, i a jugar no només des del meu costat del tauler.

Això sí, sempre en silenci. No pas incòmode. Això mai. era sempre un silenci reflexiu. Interior. En el que fins i tot els pensaments perdien les paraules i es trasformaven en línies, reaccions, mogudes, respostes…
i de sobte movia peça (que no fitxa!!)

mirada penetrant, donant-me pas, i tornem al tauler. Moc jo. Un caball, per moure alguna cosa, que moure caball sempre farda molt.

El rostre d’ell, immutable. Només amb el temps vaig aprendre a interpretar-lo; lleuger arrufament de llabis: pots fer-ho millor. Parpalleig llarg: avui no estas en forma. Mirada llarga, amb les celles una mica alçades: faré veure que no ho he vist. Torna-hi. repicar amb els dits sobre la taula: interessant…

El resultat, en cualsevol cas, sempre el mateix; un rei blanc rodejat, amb poques tropes amigues (i en les partides més humiliants, amb la reina encara passejant entre la retícula).

Potser en dos o tres ocasions, després d’una llarga i reflexiva mirada a la situació, tombava el rei vermell, em guaitava amb aquells ulls francs i plens de sabiesa, i em deia:

-Avui estic content!

Fins al dia que va morir, les seves silencioses lliçons sobre la vida transcorrien sobre el tauler.

I encara que les peces blanques i vermelles segueixen ben desades a la vella caipsa de fusta (encara no hi he jugat amb ningú més, amb aquelles peces), les lliçons que vaig aprendre a través d’elles segueixen molt vives en mi. No importa que portis blanques, vermelles, negres o que simplement observis; la clau del joc, com a la vida, es la paciència.